La vida és un joc. Quan tenia 14 anys vaig descobrir que l’escola era un joc. Si t’ho proposaves, treies bones notes; si t’oblidaves de proposar-t’ho, no. Un simple model causa-efecte. I qui m’havia de dir aleshores que tot això de “la vida” era una gran partida!

Pots jugar d’una manera, d’una altra… amb resultats diferents en funció de l’estil que escullis. És divertit anar explorant les reaccions de les teves jugades. Sovint són predictibles, però de vegades et sorprenen. Però per això cal estar centrat en el joc. És a dir, que has de ser tu qui jugui les cartes, i no al revés. Si jugues per inèrcia, sense fixar-te on vas, és avorrit. No té gràcia.

També és divertit, si coneixes diversos estils, aplicar l’apropiat en cada moment i en funció dels contrincants. Si ets llest, jugaràs unes cartes o unes altres depenent de la reacció que vulguis despertar en el teu rival. Sempre és divertit provar combinacions noves, de forma temerària fins i tot, i divertir-se observant els contendents quan quedin descol·locats.

L’extravagància oxigena la ment rutinària, oxidada per l’anestèsia de la repetició. La singularitat és un valor per sí mateix. Amb un cop d’efecte potser guanyes o perds la partida, però tant se val! Jugar amb un estil extravagant no  busca la victòria, sinó la diversió. A més, a les regles del joc no hi diu quin és l’objectiu, no? Diuen que ho saps quan hi arribes, que per a cadascú és diferent i que la meta és el camí i el camí és la meta.

Ara em pregunto: si t’adones que ja domines prou aquest joc, potser que passis a la següent pantalla, no? Perquè… oi que sempre hi ha nous nivells? A jugar s’ha dit!

[Escrit després de veure la pel·li “El secreto de vivir“, de Frank Capra]

Aquest article ha estat publicat el Divendres 30 de juliol del 2010 a les 9:41 i parla sobre Filosofades. Pots seguir els comentaris d'aquest escrit a través de subscripció RSS 2.0. També pots deixar un comentari o retroenllaçar aquesta entrada des del teu lloc web.