Dijous, 29 de setembre del 2011
La màgia existeix (3)
Guió de la secció que faig els dijous a Ràdio Sant Feliu. A les 11.35h al 105.3FM i a internet.
Tot és cíclic
Sóc cíclic. Suposo que li passa a tothom. Unes setmanes estic animat, d’altres desanimat. Hi ha dies que estic enèrgic i amb ganes de menjar-me el món, i hi ha altres dies que només vull que es faci de nit. Aquells dies que no veus més enllà dels teus nassos, que si aixeques la vista només que hi ha boira. Però hi ha una cosa que sempre aconsegueix elevar la meva perspectiva, obrir-me l’ànima. L’astronomia. Veure imatges de l’espai exterior, descobrir coses sobre el funcionament de l’univers i el moviments dels planetes.
Ahir mirava a internet un vídeo que t’ensenyava quin aspecte tindria el cel nocturn, vist des de la Terra, si en comptes de la Lluna hi tinguéssim els altres planetes del sistema solar, a la mateixa distància. Mart, Neptú… Júpiter, que se’ns engoliria de gran que és. I un altre vídeo explicava els moviments del nostre planeta. L’òrbita al voltant del sol, que no és pas una el·lipsi regular, sinó que cada any passa per un lloc diferent. I del moviment de l’eix de la Terra. Ens creiem que que els carrers ja hi eren quan vàrem néixer… doncs no! En aquests moments, l’eix de la Terra apunta cap a l’estrella polar, però fa 14.000 anys apuntava a una altre estrella, Vega. O sigui, que els humans de fa 14.000 anys, que tot just començaven a ocupar les terres del continent americà, per saber cap a on tenien el Nord buscaven Vega, no l’estrella polar.
Això és perquè l’eix de la Terra, sobre el que gira ella mateixa, és cíclic. Hi ha una cosa que em crida l’atenció. El cicle dura 26.000 anys. D’aquí a 26.000 anys, al nord tornarem a tenir l’estrella polar, com ara. Doncs resulta que aquest número d’anys, 26.000, ja apareix en un calendari que es va elaborar la civilització Maia. Uns grans científics, els Maies. És un cicle gran format per més cicles petits i d’altres de més grans que curiosament conflueixen, o es reinicien, a finals de l’any 2012. I en aquest punt és on les ments racionals científiques han desconnectat completament.
Delinqüents de la ciència
Així que parlem d’altres coses. També de ciència, però ara de la que surt als mitjans de comunicació massius. Que curiosament crec que hauria de sacsejar aquestes ments rígides. La setmana passada varem sentir, veure i llegir la notícia que s’havia superat la velocitat de la llum. Concretament, la notícia és que en l’experiment Ópera, s’han detectat uns neutrins que han viatjat més ràpid que la velocitat de la llum. Anem a pams. Què són els neutrins? Són unes partícules subatòmiques. Això vol dir que són més petites que els àtoms, és a dir, la matèria. Ara seria molt llarg d’explicar-ho amb tots els ets i uts, però val a dir que els neutrins són de les coses més petites que es coneixen. Són tan petites que travessen constantment el nostre planeta, el nostre cos; tot. I per aquest fet, són molt difícils de mesurar… perquè també travessen els aparells de mesura. Però si n’hi han molts, algun es detecta. I això és el que feien en aquest experiment. Disparaven quantitats ingents de neutrins des del Super Sincrotró de Protons de Ginebra fins al laboratori subterrani de Gran Sasso, a Itàlia. Els separa una distància de 730 km, i els neutrins es disparaven en línia recta, clar. És a dir, travessant l’escorça terrestre, que és corbada. Doncs bé, en un d’aquests experiments, els neutrins van viatjar més ràpid que la llum. El problema és que això viola les lleis de la física.
La teoria de la relativitat especial, d’Albert Einstein, diu que no és possible viatjar més ràpid que la llum. Una de tres: o bé aquest experiment està equivocat (cosa que és el primer que pensen molts científics d’aquests de ment rígida que dic), o bé Albert Einstein amb la seva teoria de la relativitat es va equivocar en això, o bé aquests neutrins no saben qui és Albert Einstein… i que sempre se l’ha de fer cas! Perquè ho diu en un llibre! Perquè és norma!
Ara hi ha qui diu, com vaig sentir a les notícies, que això obre la porta a viatjar en el temps, al passat (perquè viatjar al futur ja ho fem tots, a velocitat d’1 segon per segon). Això potser és una mica exagerat, però sí que es repeteixen les opinions de científics que plantegen la possibilitat que aquests neutrins s’hagin desplaçat per una dimensió paral·lela on hagin pogut accelerar més que la velocitat de la llum sense les limitacions d’aquesta dimensió que coneixem. També hi ha qui diu que potser hi ha dues “velocitats de la llum”, una per a fotons (les partícules que formen la llum), i una altra per neutrins. I això implicaria que existissin dues mètriques diferents espai-temps.
Tot això és seriós, eh! No m’ho invento! No és meravellós? No us obre la ment, això? Aquesta és una de les coses que em demostra, una vegada més, que els límits no ho són. Que els límits els posem nosaltres amb el nostre pensament humà rudimentari. O sigui, que els científics diuen que si es confirmen els resultats d’aquest experiment, si es confirma que una partícula ha viatjat més ràpida que la llum, que era el límit que coneixíem fins ara, si es confirma això ja no ens servirà la teoria, el marc de pensament en què es basa la física del nostre temps. De fet, parlant del temps, hi ha qui diu que fins i tot ens haurem de replantejar la idea que tenim del temps.
Les dimensions desconegudes
Si pregunteu a un físic, us dirà que l’existència d’altres dimensions més enllà de les que coneixem no només és possible, sinó probable, gairebé segura. Existeixen altres dimensions que no podem percebre. I aquí ve el meu argument recurrent: com podem negar l’existència de qualsevol fenomen pel simple fet que no siguem capaços de percebre’l? És a dir, partint de la base que comptem amb unes eines per percebre la realitat, ja formin part del nostre cos (com els sentits, vista, oïda, olfacte…) com siguin fabricades artificialment, com detectors mecànics de neutrins, per exemple… partint de la base que tenim aquestes eines, com podem negar que existeix alguna cosa que no podem captar?
Davant la possibilitat o la impossibilitat, jo aposto per la possibilitat. “Tot allò que no veiem està ple a vessar d’un món fantàstic que imaginem”, em dic. Perquè, d’altre banda, com diuen els savis, tot allò que imaginem, ho creem. És el que diu la llei de l’atracció, que vem parlar la setmana passada. Si ho imaginem, és possible. Us sona, aquesta frase? A més, estem limitats a captar els fenòmens de la realitat amb els mecanismes que actualment estan plenament acceptats, en aquesta època en què ens trobem de la vasta història humana. Però vet aquí el que deia Albert Einstein: “L’única cosa realment valuosa és la intuïció”. I Eduard Punset va dient ara per tot arreu que “la intuïció és una font de coneixement tan vàlida com la raó”. Un altra: Paul Dirac, un científic poc conegut però importantíssim de l’època d’Einstein, que deia “Sé que una teoria física és correcta quan té bellesa matemàtica”.
I ara és quan deixo volar la meva imaginació. Potser aquestes forces aparentment esotèriques o inexplicables que tenim, com el poder de la intuïció… potser la intuïció pertany a una altra dimensió, a la qual hi accedim per mitjà de la ment. O els somnis premonitoris; és possible que quan dormim viatgem a través de les dimensions on el temps està comprimit, i per això podem veure el futur, igual que veiem el present.
Matèria i energia obscures
Però passem de la imaginació als fets. I el fet és que els astrofísics reconeixen (alguns avergonyits) que la matèria que coneixem, tot allò de què està format el món que veiem i que percebem, només és un 4% del total de l’univers. La resta, el 96% de l’univers no sabem què coi és. No en sabem res. Això sí, li han posat nom: la matèria obscura, que representa un 26% de l’univers, i l’energia obscura, que és la resta, el 70% de l’univers. I tot això seguint la lògica de pensament de les lleis de la física actuals, que sembla que els neutrins s’han carregat.
No puc evitar-ho. No puc evitar sentir-me entusiasmat pel fet que, dia a dia, els esdeveniments només fan que confirmar allò que tots els éssers sabem. Allò que sabem, però que no sabem com sabem. Allò que sentim: que hi ha molt més.
Així que pensant sobre la matèria i energia obscura, pensant en la intuïció, en les dimensions desconegudes, pensant en les lleis que es trenquen amb el descobriment que és possible viatjar a més velocitat que la llum, pensant en els cicles dels temps, en els Maies, en l’eix canviant del planeta Terra… pensant en tot això arribo, una vegada més, a la conclusió que la màgia existeix.